Es caracteritza per l'aparició d'una simptomatologia aguda incontrolable amb sensació que al subjecte li passarà una cosa greu, de morir-se, que de tenir un atac de cor o de tornar-se boig, amb falta d'aire, palpitacions, dolors toràcics, suors incontrolables, tremolors, atordiment i vertigen, amb acompanyament o no, d'agorafòbia.

Per considerar aquest trastorn cal que es presenti espontàniament, sense un estímul circumstancial concret, sense haver abusat de cap droga o estupefaent i que sigui repetitiu.

Les crisis són de curta durada (minuts, però també hores), a vegades poden tenir característiques nocturnes. Amb les primeres crisis moltes vegades el pacient es tranquilitza quan els metge, després de l'atenció i revisió comunica que no té patologia orgànica, després amb la repetició dels atacs comença a dubtar si hi ha alguna cosa que el metge no detecta i això fa que pugui desenvolupar cert grau d'ansietat permanent. Alguns d'aquests pacients poden elaborar trastorns fòbics als llocs o situacions on experimenten aquestes crisis.

En la base està el temor o por a determinades circumstàncies, objectes, animals, situacions. Cal que:

• El temor sigui desproporcionat a la situació que el crea.
• No pugui ésser explicat o raonat.
• Es trobi fora del control voluntari.
• Condueixi a l'evitació de la situació o objecte del temor.

Aquesta situació normalment ja comença en la infància quan es relacionen amb objectes, en canvi l'agorafòbia es presenta en adults.

Existeixen moltes formes de fòbies.

- Agorafòbia: temor als espais oberts

- Clautrofòbia: temor als espais tancats.

- Fòbia social: temor a la relació amb les persones (exclosa la timidesa).

- Fòbies animals: tot tipus, especialment aràcnids, serps però també gossos o gats.

- Fòbies a parlar en públic: temor escènic

- Fòbies als llocs alts.

- Fòbies a les multituds

- Altres...

Són trastorns ansiosos permanents sense conductes fòbiques ni crisis d'angoixa. Per definir aquesta afecció cal que dit estat sigui persistent al menys durant un mes segons el DSM-III-R, i la seva simptomatologia física es basa en:

• Una tensió motora muscular
• Una hiperactivitat autònoma.
• Estat aprensiu permanent
• Vigilancia i estat d'alerta contínua
• Cert disgust amb la vida
• Preocupació per totes les coses.

L'ansietat acompanya aquests trastorns, però actualment no es classifiquen dintre els trastorns per ansietat, corresponen a una psicodinàmia diferent. L'ansietat en el obsessiu no és primària o nuclear com en el neuròtic i respon malament als tractaments ansiolítics o relaxants.

L'obsessiu té trets fòbics i usa rituals com mecanisme d'evitació d'allò que li provoca ansietat. Cada vegada la fòbia es va extenent a diferents situacions i cada una d'elles precisa d'un ritual diferent que no pot evitar i els realitza d'una manera compulsiva. El seu pensament té alguns trets psicòtics i respon malament a la psicoteràpia.

Bibliografia

- J. Vallejo Ruiloba, C. Gastó.- Trastornos afectivos: ansiedad y depresión. Salvat Editores. Barcelona 1991.

• Psicoteràpia en les seves diverses formes
• Estratègies conductistes ens els tractaments de les fòbies
• Farmacoterapia.

- Els fàrmacs usats són els tranquilitzants i els antidepressius (IRS o tricíclics). També s'usen els b-bloquejants per controlar símptomes com els tremolors o les taquicàrdies. Tots ells presenten efectes secundaris, uns per produir dependència, altres per efectes crònics neurològics. 

Els primers s'usen en situacions agudes, els segons són útils per mantenir l'equilibri emocional a llarg termini i evitar l'aparició dels símptomes físics. Aquests darrers cal mantenir-los al menys durant un any per ésser efectiu.

- La psicoteràpia és imprescindible per entendre i ajudar al pacient a manejar el seu conflicte emocional, estudiant quins són els seus recursos personals, quins són les mecanismes de defensa del "jo" que condicionen el no afrontament directe del problema i amb el coneixement intentar superar-lo i també per poder prescindir dels fàrmacs o possibilitar la seva retirada.

PRONÒSTIC

És molt possible que el problema es cronifiqui si només s'atén als símptomes físics i únicament s'usi tractament farmacològic sense psicoteràpia.