Medicina Comunitària

 

Amb l’inici de la transició democràtica al nostre país, fou necessari emprendre una reforma a fons del sistema sanitari, calia evolucionar des d’un sistema de cobertura individual al treballador i la seva família a través del Ministeri de Treball i amb un metge i un infermer de capçalera a un sistema de cobertura global a través dels pressupostos generals de l’Estat, amb personal sanitari treballant en equip tot i que, mantenint el seu caràcter públic.

 

Un dels models que van influir de manera destacada fou la Declaració d’Alma-Ata, en principi més enfocada a la organització sanitària dels països en vies de desenvolupament, però aplicable en molts aspectes al nostre país. Fruit d’això es definí un nou model amb un nou concepte de professional. En el primer nivell assistencial, anomenat Atenció Primària (AP), s’implementà l’especialitat de Medicina de Família i Comunitària, formació que s’adquireix pel sistema MIR (metges interns i residents). El cas és que dins la formació, els conceptes comunitaris queden una mica desdibuixats i així es mantenen en la pràctica realitat.

 

En principi: què és la Medicina Comunitària?

 

En el debat caldria dir de entrada, que és el reconeixement que moltes formes d’emmalaltir tenen l’origen en les condicions socials, econòmiques i ambientals en les quals els individus i les famílies viuen i treballen i en conseqüència, l’atenció a la salut ha d’incidir en l’individu però també en el medi comunitari, una atenció integral.

 

Martin Zurro es decanta més pel concepte de «participació» i de «voluntaris de la comunitat» que participen en els programes de salut de l’equip mèdic i que col·laboren en l’educació sanitària de la població (1). Jo em decanto més amb el concepte de treball conjunt de l’equip mèdic i la comunitat per detectar els factors socials que condicionen el procés d’emmalaltir per a posar-hi remei amb la intervenció corresponent.

 

En la teoria, allò que primer caldria fer quan es posa en marxa un servei de salut, és l’estudi de salut de la població, les patologies i problemes dominants i la identificació de possibles focus d’insalubritat en el medi comunitari i/o els factors socio-econòmics patògens. Això que sembla tan clar en poblacions en via de desenvolupament, no ha estat massa clar en el moment d’aplicació en la nostra societat del nou model. Aquest primer pas que trobem en tots els manuals, no s’ha arribat a realitzar mai. S’han utilitzat les estadístiques generals per identificar les malalties més rellevants en el país, no en la comunitat concreta.

 

Quan s’organitza la medicina comunitària cal comptar amb la intervenció de la societat, amb els representants polítics i membres de les associacions locals. És una forma de participació i col·laboració entre tots els estaments interessats. Pensant que els mitjans són sempre limitats i insuficients, cal optimitzar els recursos en les àrees de salut més vulnerables i amb possibilitat d’èxit i això és responsabilitat de tots. Detectar activitats econòmiques industrials o agràries contaminants del medi ambient o capaces d’alterar la salut poblacional, moltes vegades necessitem l’observació i vigilància de tothom. L’estructura sanitària comunitària ha de permetre aquesta comunicació.

 

Abans de la reforma existien els partits mèdics amb el seu Consell local Salut, format per les autoritats municipals i els professionals d’APD (metge/infermeria/matrona, veterinari i farmacèutics titulars) amb els quals la població podia contactar davant algun problema de salut d’origen comunitari i el qual tenia via directa amb «Sanitat» quan es presentava una epidèmia o focus d’insalubritat, per posar-hi remei i obtenir recursos. Ara aquesta estructura ha desaparegut deixant a la població sense aquest canal de comunicació. Cap metge de CAP té la funció d’inspeccionar una sospita de focus d’insalubritat ... ja ho farà algú de l’Agència de Salut, radicat a la capital de la província.

 

En lloc d’això, quan es parla de medicina Comunitària es fa referència a «Activitats Comunitàries», habitualment liderades per personal d’infermeria, que són en realitat activitats de grup, dissenyades pel Servei Català de la Salut amb la col·laboració de l’Agència de Salut Pública. Són paquets tancats, amb un pressupost tancat amb una mentalitat que jo compararia al «Despotisme il·lustrat» (para el pueblo però sin el pueblo), prescindint de la participació, en el disseny, de la població a qui va dirigida. Així tenim programes com PAFES, NEREU, Salut i Escola..., Caminades en grup per celebrar el dia de ..., Pacient expert ... Són experiències interessants per a grups interessats. Treballar en grup és important per a la salut individual, mostra al pacient que no és «cas únic», que pot tenir ajuda del grup i permet la consciència que la seva manera d’emmalaltir també té causa social, però no en diguem  Medicina Comunitària en el paradigma de Alma-Ata, sisplau.

 

No vull acabar sense posar un exemple d’això que he exposat

 

Cas teòric: Imagineu que es detecta que en un IES de la comarca hi ha una epidèmia entre els docents de baixes per trastorns d’ansietat o depressió o trastorns d’estrès o d‘adaptació. L’enfocament comunitari detectaria que aquest problema es repeteix en altres IES del territori, la qual cosa ens portaria a la pista que podria haver-hi uns factors laborals atès que  és poc probable que el Departament corresponent contracti en excés persones amb tendència a la malaltia mental. L’anàlisi comunitari també detectaria que en aquests IES hi ha una cohort d’alumnes amb major conflictivitat que va passant d’un curs a l’altre, i que el docent afectat per la baixa, seria un dels seus professors.

 

La Medicina Comunitària, constatant l’alerta mèdica d’excés de cassos (epidèmia), posaria en marxa una coordinació entre, la comunitat docent i direcció del centre, els psicopedagogs així com demanaria la intervenció de les organitzacions sindicals perquè valoressin les condicions laborals, també acudiria al servei de salut laboral, i finalment, a la comunitat municipal per identificar el grup poblacional d’alumnes i així fer la intervenció oportuna. La responsabilitat de resolució del problema esdevé doncs una tasca plural, inclús política. Com que la qüestió és tan complexa i compromet tantes instàncies, l’epidèmia es va mantenint any darrera altre i no es resol. Perquè?, doncs perquè

 

L’atenció mèdica habitual i l’enfocament individual, és la de classificar al docent afectat com a pacient mental, afectat de les malalties a dalt explicitades (i altres de possibles), en tractament per psiquiatra amb els antidepressius corresponents, psicoteràpia i baixa fins acabar el curs. L’Atenció Primària li podria oferir a més, una activitat «comunitària», com per exemple, un grup de ioga o d’exercicis de relaxació per a controlar l’ansietat de l’afectat.

 

Veieu la diferència?. Ho deixem aquí per a la reflexió i debat.

 

 

 

 

(1)  A. Martin Zurro, J.F. Cano, Manual de Atención Primaria. Editorial Doyma. Barcelona. 1989.

Escribir comentario

Comentarios: 0